La ruta urbana comença en un edifici ben conegut de la Vila: l’Ajuntament. Original del segle XIV, sorprèn el disseny que van fer els arquitectes que participaren en la remodelació del segle XX. El pati interior es basa en la recuperació de models medievals que tant inspiraven als arquitectes modernistes, ells en deien revival, un pis neo-romànic, l’altre neo-renaixentista, i a la façana un contrast brutal, el modernisme més formal i acadèmic amb elements com garlandes vegetals i motllures en les finestres.
Cal estar atent i alçar el cap en el moment precís per gaudir de les petites joies que encara es conserven a la Vila, les làmpades del carreró de Sta. Maria ens expliquen com els modernistes eleven el treball en forja i en vidre a la categoria d’obra d’art.
Entrem de seguida al lloc més ocult de la Basílica de Santa Maria, la cripta, presidida per la genial escultura de Llimona. L’obra convida a seure i contemplar-la en detall. Més enllà de la lectura religiosa de l’enterrament de Crist, la visió de l’obra desperta un reguitzell d’emocions, una barreja de serenitat i de vigor, de refinament i de melangia, d’elegància i de dolcesa. S’ensuma la sensibilitat i la visió artística inconfusible d’un dels grans escultors catalans de tots els temps.
La ruta continua pel carrer Clascar descobrint edificis ben singulars dins del repertori modernista català. La força del vi també impregnà el modernisme al Penedès, per això veureu com les cases magatzems fusionen habitatge d’elaboradors i comerciants de viu amb el magatzem i el celler.
Al carrer de la Cort, cal fixar-se en l’espectacular tribuna de la Casa Guardiet, obra d’Eugeni Campllong, el qual li agradava ressaltar els volums i els relleus de les façanes més agosaradament que als seus col·legues. Els esgrafiats de la part superior de la casa són únics a Vilafranca.
A la recta final de la ruta, el protagonisme és per l’obra d’un altre gran autor modernista al Penedès, Santiago Güell. Les Cases Guash, Fortuny i Miró estan “vestides” amb una pell animal. Sí, tal com sona. Güell utilitzava un recurs per tal de donar la sensació d’estructura amb vida a les façanes. Difícil d’explicar sense la casa davant, veniu a la visita!
De vegades valorem l’estètica modernista merament a la façana i com quelcom semblant a “mones de pasqua”, per això es solen conservar les façanes i destruir els interiors. És una imatge simplificada del tema, així ho certificareu quan veieu l’interior de la casa Miró, la traca final de la ruta. Una explosió de colors, formes, marbres, forja, ceràmica, vitralls, pintures… satura la vista i et veus fent voltes de 360 graus en cadascuna de les sales que es visiten.
Però a més, hom s’adona que a la casa es van aplicar les innovacions tècniques i els avenços en els terrenys de la higiene, de la ventilació, de l’aprofitament de la llum, de l’ús dels serveis amb que es doten en aquell moment, i de la distribució de l’espai (que presenta, bàsicament, una línia racional i de funcionalitat). Una distribució que mostra els valors de la seva època, els costums del moment, els ideals que les van promoure. El modernisme va molt més enllà de la decoració més o menys espectacular de les façanes.
Hom entra per la porta principal oberta a la bulliciosa Rambla i avança cap a les sales més privades, fins arribar a la tranquil·litat del jardí presidit per un gran Teix, en aquest moment és probable que la imaginació s’hagi desbordat recreant escenes del dia a dia de les persones que vam desplegar la seva vida a la casa a principis del segle XX.
Al final, els visitants acostumen a concloure que el modernisme és més que Gaudí i Barcelona, que en el dia a dia tot i passar per davant dels edificis que visitem (els que són d’aquí), no s’havien parat mai per deixar-se sorprendre pels petits detalls que construeixen el modernisme a casa nostra. I que, l’empremta modernista a Vilafranca és molt més evident i original del que es pensaven abans de fer la nostra visita. Tot plegat una satisfacció pels que realitzem les visites.
RUTA MODERNISTA. CASA JUST, 1912
